Tal com comença... tot acaba

No és Sant Antoni però Manacor segueix existint. I el poble segueix essent una destinació perfecta per anar a fer allò que entre nosaltres anomenem erasmus. En voleu proves? Cliqueu sobre el vídeo.

Que preparem l'últim informatiu!

Connexions en directe, una entrevista, el temps i el trànsit. Tot, tot, tot. No hi ha res que quedi pendent per dilluns. Hem decidit que l'apunt es faci en directe. Es tracta d'això, no? Nous reptes, innovar, canviar i provar: tastar-ho tot per millorar més i més la recepta. Això intentem tots els que formem part de l'equip d'edició. La veritat és que sabem que el risc porta implícita la possibilitat de fallar. Ben segur que hi haurà errades, ben segur que es podrà millorar tot, però ens agrada el que hem proposat i ho defensarem tan bé com puguem.
Avui però, l'única cosa que he defensatat han estat algunes relacions de classe. I és que en qualsevol acte comunicatiu, quan hi ha un intermediari entre l'emissor i el receptor, pot ser ben bé que el receptor no escolti exactament allò que l'emissor volia dir. Però aquest és un fenòmen estudiat i que funciona fa molts anys. No hem inventat res de nou. De tota manera, si hagués inventat aquesta manera de comunicar l'hauria patentat amb el nom de "periodisme".

Allò més televisiu de l'erasmus Sant Antoni!

Inreïble! Mític! Irrepetible! A Manacor (aquella cuna de tennistes i fàbrica de perles de Mallorca) no es parla d'altra cosa. Ens veuen a la Xina! "El gegant asiàtic es despeta i mira cap a nosaltres!" deia el titular de la revista més llegida del poble. I és que la solidaritat humana arriba fins a fites que costen d'imaginar. Tres pobres estudiants erasmus (els primers que ha rebut l'escola de cultura popular del poble) al llindar del suspens per un problema de convalidacions! Quina injustícia! Quin poc reconeixement que reb l'esbarjo per part de les acadèmies! Sort dels xinesos que, defensors de la justícia social, garants de les llibertats més absolutes i del populisme (s'entén que deriva de poble), centren la seva política internacional en la solidaritat i cooperació entre cultures.

Quin gran vídeo, quina gran festa, quin gran poble (el xinès, vull dir...)

VTR: Vaja! Tanta Responsabilitat...

Quan t'ho expliquen sembla el més senzill d'aquest món: pitjar 'play' i prou. Saber posar la cinta en el lloc indicat i apretar el botó que toca, aquestes són les aptituds necessàries per a fer aquesta tasca. Però per fer de VTR no només fan falta aptituds. Vista, capacitat de coordinació, tranquilitat, una bona escaleta i un bon realitzador són els elements que diferencien la persona que simplement pitja 'play' de la que és la responsable de l'emissió de les peces d'un programa de televisió. Molts d'aquests ingredients necessaris existien. Van fallar la meva vista i la meva manca d'experiència. El resultat: alguns negres i vídeos emesos quan encara no s'havien estabilitzat. Errades tècniques de les quals en sóc responsable jo i els meus nervis.
Tot plegat fa pensar que maquinotes com aquesta, que semblen extretes d'un decorat de la Guerra de les Galàxies, han estat les responsables d'emetre durant anys els informatius que feien arribar imatges de tot el món a la pantalla del televisor que tots teniem a casa. Una cita gairabé màgica, la de la màquina i jo. Per fi he pogut veure la cara a la part tècnica de la tele. Una part que d'infant em semblava que funcionava amb aquella pols que feia volar en Peter Pan.

Serà possible?

No tot pot ser fàcil. En canvi, si escoltem els que en saben, tot és menys difícil del que sembla. Aquesta és la impressió que me'n porto de la visita a Btv.

Una redacció ben gran, uns platós fantàstics, unes instal·lacions de primera i gent que hi treballa a gust. Un escenari ideal per les nostres pràctiques. Això em sembla a mi, tot un ateu convençut pel que fa a la meva capacitat (almenys innata ) per fer televisió.

Ser editor d'un informatiu, a hores d'ara, em sembla impossible. També em costa molt imaginar-me presentant un telenotícies o essent la imatge virtual d'un diari ressucitat. Però tot pot ser, m'agrada portar la càmera i em puc arribar a sentir còmode amb un micro a la mà, deuen ser els primers símptomes d'un repte? Seré televisiu? Diuen que qui no plora no mama i jo, per començar a acostumar-me, ja he posat la meva cara al diari que es fa a Btv. No hi quedo malament. Serà possible?

Pasión en las gradas: segon intent de ser un periodista televisiu

Després de la ressaca "santantoniera" i del suborn en forma d'ensaïmada que els estudiants erasmus vam oferir a la classe, sembla que tot ha tornat al seu lloc.
Així, dilluns passat, la Xènia i jo ens vam convertir en reporoters ditxaratxers a la recerca del hooligan perdut.
Una exposició de curiositats i sense un discurs clar, va intentar impedir-nos fer una peça en condicions. Però el CCCB, amb Michaela Marzano i el seu parlament sobre la violència ens va deixar bocabadats. Esperem que puguem transmetre aquestes sensacions al públic. Si no ho aconseguim sempre podem tornar d'erasmus i portar una altra ensaïmada.

P.S.: -Buenu
-MEC!

Les desconnexions i jo

Buenu, buenu... , està vist que les connexions en directe no estan fetes per jo. A més, tot i que ho pugui semblar, aquesta no era precisament en directe. La meva primera connexió en directe ha estat, en paraules que comencen a ser cèlebres: una puta merda.
Massa estàtic, amb cara d'enfadat i amb les idees fora de l'espai que queda entre el meu front i el meu clotell. En conjunt, la meva triomfal entrada en el món de la televisió, és digne de ser comentada pel Monegal i susceptible de ser recollida per qualsevol zapping.
Tot i així, la peça que vam fer la Núria Vega i jo va quedar força bé. Les declaracions desenfocades van donar el contrapunt a la perfecció absoluta de la notícia. Llenguatge clar, grups de jugadors disposats com si estessin en un anunci de Benetton, una redactora que mira la lluna al costat de Manuel Fraga i un càmera amb la panxa plena d'ensaïmades, no podien oferir un resultat més espectacular.

PS: Vista la meva aptitud per fer tele, pot ser ben bé que allò que jo consideri espectacular pugui ser concebut simplement com digne.

Tot canvia, res canvia, mira la tele, mira la via

En encetar un any sembla que toca començar coses noves. O rescatar-ne d'antigues. Des d'aquest espai faré les dues coses alhora: rescataré aquest vell blog oblidat i hi reflectiré les experiències d'una nova assignatura.
Per ara, en tele, només he exercit d'espectador (si exceptuem la breu prova de càmera de dilluns passat). Pensant en la meva experiència televisiva, sempre situat en aquell espai que queda entre la pantalla i el sofà, crec que tot el que reflexa el tub catòdic són imatges del passat.
Estem en la precampanya electoral i en la postcampanya alhora. Encara vivim la ressaca de les eleccions municipals i autonòmiques (les teòriques eleccions de la proximitat que van tenir com a protagonistes Zapatero i Rajoy) i els telenotícies ja van plens d'actes, contractes, inauguracions d'obres i acusacions d'oportunisme.
Les imatges, si no fos perquè els simpatitzants que acompanyen els líders dels partits van en màniga llarga, podrien ser perfectament les mateixes.
Què ha canviat? Com a màxim, el complement directe de les frases que fan servir Rajoy i Zapatero en els seus discursos. Ja no es diu "la immigración" sinó el "catalanismo fanático". Ja no es diu "el AVE en 2007" sinó "el 2008 será el año del AVE". I és que la llei de la memòria històrica hauria de poder aplicar-se al parlament i a la història de fa uns mesos.
Cal que tothom recordi els seus arguments, les seves promeses però sobretot cal retre comptes amb els tots els ciutadans que no ténen memòria de peix. Cal que els mitjans no juguin a aquest joc, el passat és el passat i ningú té potestat per canviar-lo o per fer-lo oblidar. Cal començar a retre comptes i els mitjans disposen d'arxius que serien molt valuosos per fer un anàlisi com cal de l'escenari polític d'aquesta legislatura. Perquè no el fan servir?
A vegades mirar la tele és com mirar la via d'un tren: res canvia

El ‘ladrillazo’ de Cuatro és pura façana

Divendres passat Iñaki Gabilondo i el seu equip ens van delectar amb Anatomía del Ladrillazo. El que havia de ser una dissecció per treure a la llum el funcionament dels ajuntaments mafiosos no va ser tal cosa. Tot i així, la cosa té mèrit perquè no és fàcil explicar com es gesta una trama de corrupció urbanística sense sense “Pantojas” ni bosses plenes de “pasta”.
“A poco mas de una semana de las proximas elecciones hemos querido mostrarles como funciona este mecanismo de la corrupción”, deia el Gabilondo en començar. Ja sabíem que l’Iñaki ha recuperat l’opinió en els seus informatius però això de fer explícit l’oportunisme encara era insòlit. És curiós que Cuatro, aquella televisió lliure i independent que va néixer per servir el públic, ja estigui malalta.
I és que la cadena té esquizofrènia, clar i català. El diagnòstic és de manual: Telecinco compra Operación Triunfo i Cuatro crea Factor X. Antena tres emet Cambio Radical i Cuatro comença amb Desnudas. I ara que pensàvem que una altra Merceditas Milà i el seu savoir faire eren irrepetibles, el seu Diario de... es diu Anatomia de... a Cuatro. Així i tot els de Prisa, els amos de Cuatro, saben el que fan. Allò de fer còpies i millorar-les és un dels principis de la bona competència.
Definitivament el grau de deixadesa i de desinformació d’Anatomia del ladrillazo no és comparable amb el de Diario de... La manera de vendre els reportatges de Cuatro, però, és perillosament semblant. L’autobombo va durar més d’una setmana. El Gabilondo esmorzava, dinava i sopava amb els “ladrillos” a la boca; es degué empatxar. I després, què? L’expeiment de Cuatro va començar amb un d’aquells robats que la Milà i similars han posat tan de moda. El reportatge es va obrir mentre l’alcalde de Sisante (Cuenca) requalificava territoris ben tranquil davant una càmera. Llavors tres minuts de rellotge fent un recordatori dels casos més sonats de corrupció urbanística a tota Espanya i... Pim pam: ens col·loquen un monogràfic sobre el desastre urbanístic d’Andratx, a Mallorca. “Lo relevante de este caso es que nos permite ofrecerles esta anatomia del ladrillazo, un reportaje que puede constituir un minucioso retrato de este fenómeno”, van dir. Ja, ja, ja. Després pretenen que ens creguem que “Cuatro desvela las claves de la corrupción urbanística”? Això és estafa.

El cinisme no és democràcia

El cinisme, és l’arma de l’incapaç. En política també hi ha cínics i els del PP són mestres en aquesta doctrina. El cinisme, en els polítics, és l’actitud més aberrant que es pot esperar d’un demòcrata. El cínic és el que recorre a la mentida i la infàmia per obtenir crèdit electoral.
Si els mecanismes de control democràtics funcionessin, els polítics no haurien de poder qüestionar les bases de cap estat democràtic. Però pel PP no existeixen ni la dignitat de les persones, ni la seguretat, ni els principis de veritat i de justícia. “Los valores de los inmigrantes de otras culturas son claramente contradictorios con los nuestros”. “Los okupas, los delincuentes y los antisistema campean a sus anchas”. “Cada voto que no vaya al PP será un voto para que ETA esté en las instituciones”. Aquest és el cinisme, el joc, del PP.

El que diuen les enquestes

Les enquestes només són fiables en aquells resultats que tanmateix sabem sense necessitat de mirar cap enquesta. Quina casualitat, CiU no tindrà més vots que el PSC a l’Ajuntament de Barcelona, i el PP no superarà ERC o ICV. En canvi, les coses supèrflues s’han d’examinar amb cura si volen convertir-se en oracles endevinadors del que passarà d’aquí uns dies.El País publica avui l’enquesta de l’Instituto Opina. Els enquestats confirmen que el Tripartit municipal es podrà repetir tot i que només és rendible pel PSC. I és que PSC i CiU sumen vots a costa d’ERC i ICV. Mirant els resultats de les enquestes es demostra que l’elector no només és més espavilat que els candidats, sinó més despert del que els candidats creuen. Les enquestes s’han desvirtuat perquè els sondejats ja no manifesten la seva intenció de vot, sinó que l’adapten al resultat que creuen previsible. Responen com si estiguessin fent la travessa de la jornada.

Les properes eleccions

Vivim en un règim de campanya electoral permanent. Encara no s’han esfumat les eleccions franceses (que gairebé vam viure com a pròpies gràcies a aquell duel apassionant entre Royal i Sarkozy) i ja ens trobem immersos a les eleccions autonòmiques i d’altres petites pàtries. El tòpic que més es repeteix aquestes dates apunta a que s’hauria de votar segons criteris de proximitat. Criteris increïblement estimulants perquè tot això implica aparcar durant uns dies les batalles televisades entre Zapatero i Rajoy per tornar-se una mica més “de poble”.
Però per desgràcia pels acadèmics, no hi ha res més proper que els duels Zapatero vs. Raoy. Els tenim ficats a casa cada dia. Els dos inofensius personatges són molt més propers que qualsevol alcalde. De fet, ens crearia molta inquietud qualsevol humà que ens confessés que Fernández Díaz els sembla més interessant que el president estatal del seu partit. La política de proximitat és una molèstia pels mitjans, per què s’han de preocupar per uns candidats empetitits? Si la gent ni tan sols s’interessa pel que fa el ministre de Transports (si és que n’hi has), qui s’ha d’entretenir amb el regidor transportista del seu poble?
Si fos pels mitjans, la política de proximitat i les seves campanyes polítiques serien una raó per demanar l’abstenció. La veritable democràcia d’intimitat s’implantarà quan puguem votar a les eleccions nord americanes. I és que tothom ja sap el nom del gos del veí de Bush: Barney.

No vull ser feliç

Devem tantes coses a Cioran, Cohen i les persones tristes en general, que no sabem com agrair les estones que ens han fet sentir d’una altra espècie. Per això ens abracem a la felicitat com si fos un objectiu pertinent. I ho fem deixant clar que no tots volem compartir les desgràcies ni convertir-les en part important de la nostra vida.

És així que admirem la indústria alimentària i alabem que sigui capaç d’abastir una població ingent. O ens sorprenem de que per primera vegada en la història, el planeta disposi de medicaments suficients perquè sis milions de persones se sentin felices, encara que sigui a canvi de la seva condició humana. Els antidepressius i tota la indústria farmacològica vol acabar amb la tristesa. Vivim la dictadura de la felicitat.

Segur que alguna vegada s’ha preguntat quantes persones intolerants pot admetre la nostra societat. Doncs aquest interrogant, fins ara cabdal, ha passat a ser secundari. És més urgent calcular la proporció d’éssers perpètuament contents que podem arribar a suportar com a societat, sense arribar al desastre. La felicitat és insolidària i, si s’avaluessin els mals que podem arribar a fer als altres quan intentem copsar-la, aquesta activitat estaria prohibida.
En la nostra militància a favor de la felicitat, deixem el camí farcit de víctimes. I si això és així és perquè res ens proporciona tanta satisfacció com la desgràcia aliena. A més, la preocupació global entorn de la felicitat no deixa apreciar la funció necessària que compleixen les persones depressives. Una escalada irresponsable d’alegria seria fatal per l’equilibri social i intel·lectual. La felicitat és tosca, la tristesa implica un refinament intel·lectual i espiritual.
Émile Ciroan, el filòsof rumà, pensava exactament en la dictadura de la felicitat quan va escriure Desgarradura: “Fa molt temps, en el cel, va tenir lloc una lluita entre els partidaris de l’àngel Gabriel i els sequaços del Dragó. Els àngels que no van prendre partit van ser condemnats viure a la terra. Som, doncs, el fruit d’una vacil·lació oblidada, d’una antiga incapacitat per triar que ara ens obliga, desesperadament, a abraçar-nos a qualsevol causa o qualsevol veritat”. La causa, la veritat, la necessitat de ser feliços.

Cadascú hauria tenir clar que la felicitat, tal com l’entenem, no surt d’un mateix sinó que ens la dicten. A partir d’aquí tothom hauria de decidir si val la pena prendre seriosament la carrera que ens ha de portar a ser feliços. Tal com deia Ciroan: “Si només sóc un accident, per què he de prendre’m les coses seriosament?”

El nacional catolicisme de 'la España negra’

Ahir, l’arquebisbe de Pamplona i bisbe de Tudela, Fernando Sebastián Aguilar va publicar que “Falange és un partit digne de recolzar”. A aquestes alçades ja hauríem d’estar acostumats a les sortides de to de la Conferència Episcopal Espanyola. Recordeu que el novembre de l’any passat, la CEE va publicar el document Instrucción pastoral. Els bisbes, mitjançant aquest text advertien que “no tots els programes polítics són compatibles amb la fe”.

Ara, l’arquebisbe de Pamplona ha posat nom als partits que, segons ell, estan compromesos amb la fe catòlica: Comunión Tradicionalista Católica, Alternativa Española, Tercio Católico de Acción Política i Falange Española de las JONS. Fernando Sebastián Aguilar, l’arquebisbe, diu que els catòlics no poden votar a qui recolzi “elements clarament immorals com poden ser la legitimació de la violència, l’extensió de la permissivitat moral, la legitimació de l’avortament, l’eutanàsia o la dissolució del matrimoni i de la família".

Tal com va passar entre el 1931 i el 1933, l’Església se sent amenaçada i critica el laïcisme de l’Estat. L’Església no accepta que el caràcter laic de l’Estat Espanyol. A la Instrucción Pastoral del novembre, la Conferència Episcopal ja condemnà els dirigents polítics que no segueixen la moral de l’Església i es pronuncià sobre la passada treva d’ETA, els nous estatuts, el matrimoni homosexual o el nou format de l’assignatura de religió.

Durant la Segona República, el president Manuel Azaña va dir “Espanya ha deixat de ser catòlica” i aquesta legislatura s’han aprovat mesures a favor d’un estat laic, aconfessional i que accepta tots els credos. De la mateixa manera que durant la República, ara, amb el govern socialista, l’Església Catòlica tendeix a alinear-se amb els partits i les classes conservadores. És així que el clergat ha començat a sortir al carrer, a manifestar-se amb organitzacions catòliques, dirigents d’alguns partits de dretes i altres associacions afins.

Són aquestes escenes un símbol de la voluntat de retornar al nacional catolicisme? Aquestes manifestacions es poden posar en paral·lel a les mobilitzacions del 1935 a l’Escorial o Covadonga en contra de la llibertat religiosa o la legalitat del divorci? No se sap. El que és evident, però, és que l’Esglèsia vol tenir un cert control i influència sobre el Parlament. Hem retornat a l’escenari on l’'Espanya negra', conservadora i catòlica, s’enfrontava a l’'Espanya roja' progressista i laica.

El fantasma de Lady Di

Durant un quart de segle, els periodistes arribaven a les redaccions i els seus caps els saludaven amb un “busca un Watergate”. L’estiu del 1997 tot va canviar. La mort de Lady Di entre els braços –i les cames, segons sembla- del seu amant va desfermar la primera onada d’histèria global. La beatificació immediata que la premsa va fer de la ex princesa va modificar el crit de guerra dels redactors en cap: “a veure si aconsegueixes alguna cosa de plorar, amb espelmes, missatges tendres i ossos de peluix ”. Ara que vivim la cultura del triomf (la cultura d’Operación Triunfo, la cultura de la celebritat) el necroperidisme és més selectiu. No s’ha replantejat la concepció social de la mort, només la de determinats cadàvers exquisits.En els successius 11-X els periodistes han tingut l’oportunitat de mantenir Lady Di en vida. Amb locutors que ploren davant els micròfons i Elton John i John Lenon cridant des de tots els altaveus, es desvirtua qualsevol interpretació del succés. S’aposta per la la morbositat, quan s’acaba, es dona cobertura al dol públic dels afectats de segon grau. Els resultats han estat estèticament deplorables però l’efecte emocional és innegable.El memorial més recent de Lady Di ha tingut lloc a una universitat de Virginia. Els alumnes repeteixen la litúrgia londinenca del 1997. La seva espiritualitat com a comunitat (acabada de descobrir) els fa demostrar la seva sensibilitat davant les càmeres. Moments poètics de la talla del “no us oblidem”. Tothom hauria de valorar el dret que tots tenim a expressar el dolor a la nostra manera, o a contenir-lo; llavors els mitjans respectarien la intimitat de la situació. Recordeu que Lady Di va ser una de les dones més cursis del món conegut. Algun dia ens donaran la raó, a nosaltres i a Isabel II d’Anglaterra.

Maria de la Pau Janer, símptoma de què?

El fitxatge de Maria de la Pau Janer per la llista del PP és balsàmic. És d’agrair que els diaris de les illes retirin Jaume Matas, Rosa Estaràs o Catalina Cirer de les portades. Parlo de Maria de la Pau Janer perquè l’escriptora menys dolenta dels Planeta és un exemple d’autosuficiència i gestió sostenible: només treballa per ella mateixa. I és que la podem relacionar amb estranys afers sospitosos d’oportunisme: “favor per favor”. Recordem que fa ben poc, a les eleccions al Parlament de Catalunya, l’escriptora-presentadora-contertuliana-i-ara-política recolzà amb entusiasme a Artur Mas, el candidat convergent que signava davant notari que no pactaria amb el PP.
Recordem també, d’això ja fa anys, que quan Maria de la Pau Janer estava casada amb un catedràtic de dret constitucional va estar a punt de ser regidora del PSOE a l’Ajuntament de Palma i no va poder ser perquè finalment el partit socialista la rebutjà.

El que fins ara sembla clar és que Maria de la Pau Janer (una escriptora coneguda pel seu encant natural i per la seva integració a la cultura dels Països Catalans) guanyarà alguna cosa amb aquesta candidatura, el PP, en canvi, encara no ho té clar.
La contractació de l’escriptora no demostra una obertura ideològica del PP balear, sinó la seva desesperació. El president Matas seria capaç de posar un voltor a les seves llistes i a l’escut de la façana del palauet que s’està construint només per mantenir-se en el poder. El que és estrany és que Janer pugui ser consellera d’un partit tan anticatalà com el PP. Ben segur que no aportarà vots sinó que en restarà.

La vuitena posició a la llista del PP pot suggerir que la guanyadora del Planeta ha estat postergada a un lloc amb poc glamour, però hi ha rumors que asseguren que el segon lloc de la llista estava reservat a Rafel Nadal, que ahir va protagonitzar la pallassada més cara de la història de Mallorca. Pels dos-cents milions de les antigues pessetes que el govern va pagar a Nadal i Federer, els dos tennistes ja s’haguessin pogut menjar l’arena i la gespa del show. Mentrestant, la resta de membres de la candidatura del PP (que van gaudir del partit de tennis des de la zona VIP) hauran de superar el trauma de compartir meetings amb algú que ha escrit llibres i no ha col·locat cantons un damunt l’altre. “Ara només falta que ens facin llegir”, diran els populars. Una societat afectada d’aquest mal mereix ser governada per qui el promouen. Dit d’una altra manera, el 27 de maig, sabrem si les Illes Balears que surten de les urnes es definiran com un país madur, o simplement vell.

Víctimes i botxins d'un món mediàtic

Tot és espectacle i els mitjans exposen el públic a una realitat que escarrufa. Els mitjans de comunicació generen realitats més potents que la realitat mateixa.

Walter Lippman va escriure el 1922 L'opinió pública, un dels estudis fonamentals sobre la relació entre la ciutadania i els mitjans de comunicació de masses. Lippmann era periodista i llavors ja advertia en aquell temps l'enorme capacitat de la premsa per seleccionar els temes que interessen a la gent. Lippmann en la introducció del seu llibre explica la història d'un grup d'alemanys anglesos i francesos que l'any 1914 vivien junts en una illa molt mal comunicada. A mitjans de setembre, un vaixell carregat de notícies va despertar aquelles persones de la idíl·lica ignorància i les va fer entrar de cop en el malson de la Primera Guerra Mundial. No havien sabut res durant les sis primeres setmanes del conflicte però gràcies als mitjans comunicació, a la fi sabien que els seus companys d'illa eren, de fet, els seus enemics. La guerra es va convertir en un fenòmen més autèntic que la convivència pacífica.
Noranta anys més tard la realitat mediàtica hauria arribat gràcies a internet o la televisió, les conseqüències haurien estat semblants.

Tots els mitjans han sabut aprofitar aquesta oportunitat generadora d'universos. Els diaris, la ràdio, internet, però sobretot la televisió, han desaprofitat el seu enorme potencial cultural i educador. Bona part del públic ha deixat que els mitjans i els periodistes que hi treballen siguin la seva principal (per no dir única) finestra al món. Moltes vegades allò que els professionals de la informació ofereixen als lectors, oients i telespectadors té tanta importància com la seca experiècia directa. Alguns presentadors de televisió i de ràdios'han convertit en referents morals, una càrrega que sense cap dubte és excessiva. Els mitjans no ens diuen què hem de pensar però sí en què hem de pensar. El públic no participa en l'elaboració de la llista de realitats mediàtiques, està desarmat enfront el bombardeig constant d'informació.
El consumidor d'informació no té prou eines per defensar-se de les notícies manipulades sobre la guerra de l'Iraq, els atemptats o el judici de l'11-M. Han de ser els mateixos mitjans que ens enganyen i ens han enganyat els que ens adverteixin de les mentides que han publicat. És dur descobrir que fa temps que t'estafen, però encara ho és més adonar-se que no sembla haver-hi cap manera d'evitar-ho.