dimecres, 23 de maig del 2007

El ‘ladrillazo’ de Cuatro és pura façana

Divendres passat Iñaki Gabilondo i el seu equip ens van delectar amb Anatomía del Ladrillazo. El que havia de ser una dissecció per treure a la llum el funcionament dels ajuntaments mafiosos no va ser tal cosa. Tot i així, la cosa té mèrit perquè no és fàcil explicar com es gesta una trama de corrupció urbanística sense sense “Pantojas” ni bosses plenes de “pasta”.
“A poco mas de una semana de las proximas elecciones hemos querido mostrarles como funciona este mecanismo de la corrupción”, deia el Gabilondo en començar. Ja sabíem que l’Iñaki ha recuperat l’opinió en els seus informatius però això de fer explícit l’oportunisme encara era insòlit. És curiós que Cuatro, aquella televisió lliure i independent que va néixer per servir el públic, ja estigui malalta.
I és que la cadena té esquizofrènia, clar i català. El diagnòstic és de manual: Telecinco compra Operación Triunfo i Cuatro crea Factor X. Antena tres emet Cambio Radical i Cuatro comença amb Desnudas. I ara que pensàvem que una altra Merceditas Milà i el seu savoir faire eren irrepetibles, el seu Diario de... es diu Anatomia de... a Cuatro. Així i tot els de Prisa, els amos de Cuatro, saben el que fan. Allò de fer còpies i millorar-les és un dels principis de la bona competència.
Definitivament el grau de deixadesa i de desinformació d’Anatomia del ladrillazo no és comparable amb el de Diario de... La manera de vendre els reportatges de Cuatro, però, és perillosament semblant. L’autobombo va durar més d’una setmana. El Gabilondo esmorzava, dinava i sopava amb els “ladrillos” a la boca; es degué empatxar. I després, què? L’expeiment de Cuatro va començar amb un d’aquells robats que la Milà i similars han posat tan de moda. El reportatge es va obrir mentre l’alcalde de Sisante (Cuenca) requalificava territoris ben tranquil davant una càmera. Llavors tres minuts de rellotge fent un recordatori dels casos més sonats de corrupció urbanística a tota Espanya i... Pim pam: ens col·loquen un monogràfic sobre el desastre urbanístic d’Andratx, a Mallorca. “Lo relevante de este caso es que nos permite ofrecerles esta anatomia del ladrillazo, un reportaje que puede constituir un minucioso retrato de este fenómeno”, van dir. Ja, ja, ja. Després pretenen que ens creguem que “Cuatro desvela las claves de la corrupción urbanística”? Això és estafa.

El cinisme no és democràcia

El cinisme, és l’arma de l’incapaç. En política també hi ha cínics i els del PP són mestres en aquesta doctrina. El cinisme, en els polítics, és l’actitud més aberrant que es pot esperar d’un demòcrata. El cínic és el que recorre a la mentida i la infàmia per obtenir crèdit electoral.
Si els mecanismes de control democràtics funcionessin, els polítics no haurien de poder qüestionar les bases de cap estat democràtic. Però pel PP no existeixen ni la dignitat de les persones, ni la seguretat, ni els principis de veritat i de justícia. “Los valores de los inmigrantes de otras culturas son claramente contradictorios con los nuestros”. “Los okupas, los delincuentes y los antisistema campean a sus anchas”. “Cada voto que no vaya al PP será un voto para que ETA esté en las instituciones”. Aquest és el cinisme, el joc, del PP.

dilluns, 21 de maig del 2007

El que diuen les enquestes


Les enquestes només són fiables en aquells resultats que tanmateix sabem sense necessitat de mirar cap enquesta. Quina casualitat, CiU no tindrà més vots que el PSC a l’Ajuntament de Barcelona, i el PP no superarà ERC o ICV. En canvi, les coses supèrflues s’han d’examinar amb cura si volen convertir-se en oracles endevinadors del que passarà d’aquí uns dies.El País publica avui l’enquesta de l’Instituto Opina. Els enquestats confirmen que el Tripartit municipal es podrà repetir tot i que només és rendible pel PSC. I és que PSC i CiU sumen vots a costa d’ERC i ICV. Mirant els resultats de les enquestes es demostra que l’elector no només és més espavilat que els candidats, sinó més despert del que els candidats creuen. Les enquestes s’han desvirtuat perquè els sondejats ja no manifesten la seva intenció de vot, sinó que l’adapten al resultat que creuen previsible. Responen com si estiguessin fent la travessa de la jornada.