Víctimes i botxins d'un món mediàtic

Tot és espectacle i els mitjans exposen el públic a una realitat que escarrufa. Els mitjans de comunicació generen realitats més potents que la realitat mateixa.

Walter Lippman va escriure el 1922 L'opinió pública, un dels estudis fonamentals sobre la relació entre la ciutadania i els mitjans de comunicació de masses. Lippmann era periodista i llavors ja advertia en aquell temps l'enorme capacitat de la premsa per seleccionar els temes que interessen a la gent. Lippmann en la introducció del seu llibre explica la història d'un grup d'alemanys anglesos i francesos que l'any 1914 vivien junts en una illa molt mal comunicada. A mitjans de setembre, un vaixell carregat de notícies va despertar aquelles persones de la idíl·lica ignorància i les va fer entrar de cop en el malson de la Primera Guerra Mundial. No havien sabut res durant les sis primeres setmanes del conflicte però gràcies als mitjans comunicació, a la fi sabien que els seus companys d'illa eren, de fet, els seus enemics. La guerra es va convertir en un fenòmen més autèntic que la convivència pacífica.
Noranta anys més tard la realitat mediàtica hauria arribat gràcies a internet o la televisió, les conseqüències haurien estat semblants.

Tots els mitjans han sabut aprofitar aquesta oportunitat generadora d'universos. Els diaris, la ràdio, internet, però sobretot la televisió, han desaprofitat el seu enorme potencial cultural i educador. Bona part del públic ha deixat que els mitjans i els periodistes que hi treballen siguin la seva principal (per no dir única) finestra al món. Moltes vegades allò que els professionals de la informació ofereixen als lectors, oients i telespectadors té tanta importància com la seca experiècia directa. Alguns presentadors de televisió i de ràdios'han convertit en referents morals, una càrrega que sense cap dubte és excessiva. Els mitjans no ens diuen què hem de pensar però sí en què hem de pensar. El públic no participa en l'elaboració de la llista de realitats mediàtiques, està desarmat enfront el bombardeig constant d'informació.
El consumidor d'informació no té prou eines per defensar-se de les notícies manipulades sobre la guerra de l'Iraq, els atemptats o el judici de l'11-M. Han de ser els mateixos mitjans que ens enganyen i ens han enganyat els que ens adverteixin de les mentides que han publicat. És dur descobrir que fa temps que t'estafen, però encara ho és més adonar-se que no sembla haver-hi cap manera d'evitar-ho.