Tal com comença... tot acaba

No és Sant Antoni però Manacor segueix existint. I el poble segueix essent una destinació perfecta per anar a fer allò que entre nosaltres anomenem erasmus. En voleu proves? Cliqueu sobre el vídeo.

Que preparem l'últim informatiu!

Connexions en directe, una entrevista, el temps i el trànsit. Tot, tot, tot. No hi ha res que quedi pendent per dilluns. Hem decidit que l'apunt es faci en directe. Es tracta d'això, no? Nous reptes, innovar, canviar i provar: tastar-ho tot per millorar més i més la recepta. Això intentem tots els que formem part de l'equip d'edició. La veritat és que sabem que el risc porta implícita la possibilitat de fallar. Ben segur que hi haurà errades, ben segur que es podrà millorar tot, però ens agrada el que hem proposat i ho defensarem tan bé com puguem.
Avui però, l'única cosa que he defensatat han estat algunes relacions de classe. I és que en qualsevol acte comunicatiu, quan hi ha un intermediari entre l'emissor i el receptor, pot ser ben bé que el receptor no escolti exactament allò que l'emissor volia dir. Però aquest és un fenòmen estudiat i que funciona fa molts anys. No hem inventat res de nou. De tota manera, si hagués inventat aquesta manera de comunicar l'hauria patentat amb el nom de "periodisme".

Allò més televisiu de l'erasmus Sant Antoni!

Inreïble! Mític! Irrepetible! A Manacor (aquella cuna de tennistes i fàbrica de perles de Mallorca) no es parla d'altra cosa. Ens veuen a la Xina! "El gegant asiàtic es despeta i mira cap a nosaltres!" deia el titular de la revista més llegida del poble. I és que la solidaritat humana arriba fins a fites que costen d'imaginar. Tres pobres estudiants erasmus (els primers que ha rebut l'escola de cultura popular del poble) al llindar del suspens per un problema de convalidacions! Quina injustícia! Quin poc reconeixement que reb l'esbarjo per part de les acadèmies! Sort dels xinesos que, defensors de la justícia social, garants de les llibertats més absolutes i del populisme (s'entén que deriva de poble), centren la seva política internacional en la solidaritat i cooperació entre cultures.

Quin gran vídeo, quina gran festa, quin gran poble (el xinès, vull dir...)

VTR: Vaja! Tanta Responsabilitat...

Quan t'ho expliquen sembla el més senzill d'aquest món: pitjar 'play' i prou. Saber posar la cinta en el lloc indicat i apretar el botó que toca, aquestes són les aptituds necessàries per a fer aquesta tasca. Però per fer de VTR no només fan falta aptituds. Vista, capacitat de coordinació, tranquilitat, una bona escaleta i un bon realitzador són els elements que diferencien la persona que simplement pitja 'play' de la que és la responsable de l'emissió de les peces d'un programa de televisió. Molts d'aquests ingredients necessaris existien. Van fallar la meva vista i la meva manca d'experiència. El resultat: alguns negres i vídeos emesos quan encara no s'havien estabilitzat. Errades tècniques de les quals en sóc responsable jo i els meus nervis.
Tot plegat fa pensar que maquinotes com aquesta, que semblen extretes d'un decorat de la Guerra de les Galàxies, han estat les responsables d'emetre durant anys els informatius que feien arribar imatges de tot el món a la pantalla del televisor que tots teniem a casa. Una cita gairabé màgica, la de la màquina i jo. Per fi he pogut veure la cara a la part tècnica de la tele. Una part que d'infant em semblava que funcionava amb aquella pols que feia volar en Peter Pan.

Serà possible?

No tot pot ser fàcil. En canvi, si escoltem els que en saben, tot és menys difícil del que sembla. Aquesta és la impressió que me'n porto de la visita a Btv.

Una redacció ben gran, uns platós fantàstics, unes instal·lacions de primera i gent que hi treballa a gust. Un escenari ideal per les nostres pràctiques. Això em sembla a mi, tot un ateu convençut pel que fa a la meva capacitat (almenys innata ) per fer televisió.

Ser editor d'un informatiu, a hores d'ara, em sembla impossible. També em costa molt imaginar-me presentant un telenotícies o essent la imatge virtual d'un diari ressucitat. Però tot pot ser, m'agrada portar la càmera i em puc arribar a sentir còmode amb un micro a la mà, deuen ser els primers símptomes d'un repte? Seré televisiu? Diuen que qui no plora no mama i jo, per començar a acostumar-me, ja he posat la meva cara al diari que es fa a Btv. No hi quedo malament. Serà possible?

Pasión en las gradas: segon intent de ser un periodista televisiu

Després de la ressaca "santantoniera" i del suborn en forma d'ensaïmada que els estudiants erasmus vam oferir a la classe, sembla que tot ha tornat al seu lloc.
Així, dilluns passat, la Xènia i jo ens vam convertir en reporoters ditxaratxers a la recerca del hooligan perdut.
Una exposició de curiositats i sense un discurs clar, va intentar impedir-nos fer una peça en condicions. Però el CCCB, amb Michaela Marzano i el seu parlament sobre la violència ens va deixar bocabadats. Esperem que puguem transmetre aquestes sensacions al públic. Si no ho aconseguim sempre podem tornar d'erasmus i portar una altra ensaïmada.

P.S.: -Buenu
-MEC!

Les desconnexions i jo

Buenu, buenu... , està vist que les connexions en directe no estan fetes per jo. A més, tot i que ho pugui semblar, aquesta no era precisament en directe. La meva primera connexió en directe ha estat, en paraules que comencen a ser cèlebres: una puta merda.
Massa estàtic, amb cara d'enfadat i amb les idees fora de l'espai que queda entre el meu front i el meu clotell. En conjunt, la meva triomfal entrada en el món de la televisió, és digne de ser comentada pel Monegal i susceptible de ser recollida per qualsevol zapping.
Tot i així, la peça que vam fer la Núria Vega i jo va quedar força bé. Les declaracions desenfocades van donar el contrapunt a la perfecció absoluta de la notícia. Llenguatge clar, grups de jugadors disposats com si estessin en un anunci de Benetton, una redactora que mira la lluna al costat de Manuel Fraga i un càmera amb la panxa plena d'ensaïmades, no podien oferir un resultat més espectacular.

PS: Vista la meva aptitud per fer tele, pot ser ben bé que allò que jo consideri espectacular pugui ser concebut simplement com digne.

Tot canvia, res canvia, mira la tele, mira la via

En encetar un any sembla que toca començar coses noves. O rescatar-ne d'antigues. Des d'aquest espai faré les dues coses alhora: rescataré aquest vell blog oblidat i hi reflectiré les experiències d'una nova assignatura.
Per ara, en tele, només he exercit d'espectador (si exceptuem la breu prova de càmera de dilluns passat). Pensant en la meva experiència televisiva, sempre situat en aquell espai que queda entre la pantalla i el sofà, crec que tot el que reflexa el tub catòdic són imatges del passat.
Estem en la precampanya electoral i en la postcampanya alhora. Encara vivim la ressaca de les eleccions municipals i autonòmiques (les teòriques eleccions de la proximitat que van tenir com a protagonistes Zapatero i Rajoy) i els telenotícies ja van plens d'actes, contractes, inauguracions d'obres i acusacions d'oportunisme.
Les imatges, si no fos perquè els simpatitzants que acompanyen els líders dels partits van en màniga llarga, podrien ser perfectament les mateixes.
Què ha canviat? Com a màxim, el complement directe de les frases que fan servir Rajoy i Zapatero en els seus discursos. Ja no es diu "la immigración" sinó el "catalanismo fanático". Ja no es diu "el AVE en 2007" sinó "el 2008 será el año del AVE". I és que la llei de la memòria històrica hauria de poder aplicar-se al parlament i a la història de fa uns mesos.
Cal que tothom recordi els seus arguments, les seves promeses però sobretot cal retre comptes amb els tots els ciutadans que no ténen memòria de peix. Cal que els mitjans no juguin a aquest joc, el passat és el passat i ningú té potestat per canviar-lo o per fer-lo oblidar. Cal començar a retre comptes i els mitjans disposen d'arxius que serien molt valuosos per fer un anàlisi com cal de l'escenari polític d'aquesta legislatura. Perquè no el fan servir?
A vegades mirar la tele és com mirar la via d'un tren: res canvia