No vull ser feliç

Devem tantes coses a Cioran, Cohen i les persones tristes en general, que no sabem com agrair les estones que ens han fet sentir d’una altra espècie. Per això ens abracem a la felicitat com si fos un objectiu pertinent. I ho fem deixant clar que no tots volem compartir les desgràcies ni convertir-les en part important de la nostra vida.

És així que admirem la indústria alimentària i alabem que sigui capaç d’abastir una població ingent. O ens sorprenem de que per primera vegada en la història, el planeta disposi de medicaments suficients perquè sis milions de persones se sentin felices, encara que sigui a canvi de la seva condició humana. Els antidepressius i tota la indústria farmacològica vol acabar amb la tristesa. Vivim la dictadura de la felicitat.

Segur que alguna vegada s’ha preguntat quantes persones intolerants pot admetre la nostra societat. Doncs aquest interrogant, fins ara cabdal, ha passat a ser secundari. És més urgent calcular la proporció d’éssers perpètuament contents que podem arribar a suportar com a societat, sense arribar al desastre. La felicitat és insolidària i, si s’avaluessin els mals que podem arribar a fer als altres quan intentem copsar-la, aquesta activitat estaria prohibida.
En la nostra militància a favor de la felicitat, deixem el camí farcit de víctimes. I si això és així és perquè res ens proporciona tanta satisfacció com la desgràcia aliena. A més, la preocupació global entorn de la felicitat no deixa apreciar la funció necessària que compleixen les persones depressives. Una escalada irresponsable d’alegria seria fatal per l’equilibri social i intel·lectual. La felicitat és tosca, la tristesa implica un refinament intel·lectual i espiritual.
Émile Ciroan, el filòsof rumà, pensava exactament en la dictadura de la felicitat quan va escriure Desgarradura: “Fa molt temps, en el cel, va tenir lloc una lluita entre els partidaris de l’àngel Gabriel i els sequaços del Dragó. Els àngels que no van prendre partit van ser condemnats viure a la terra. Som, doncs, el fruit d’una vacil·lació oblidada, d’una antiga incapacitat per triar que ara ens obliga, desesperadament, a abraçar-nos a qualsevol causa o qualsevol veritat”. La causa, la veritat, la necessitat de ser feliços.

Cadascú hauria tenir clar que la felicitat, tal com l’entenem, no surt d’un mateix sinó que ens la dicten. A partir d’aquí tothom hauria de decidir si val la pena prendre seriosament la carrera que ens ha de portar a ser feliços. Tal com deia Ciroan: “Si només sóc un accident, per què he de prendre’m les coses seriosament?”

El nacional catolicisme de 'la España negra’

Ahir, l’arquebisbe de Pamplona i bisbe de Tudela, Fernando Sebastián Aguilar va publicar que “Falange és un partit digne de recolzar”. A aquestes alçades ja hauríem d’estar acostumats a les sortides de to de la Conferència Episcopal Espanyola. Recordeu que el novembre de l’any passat, la CEE va publicar el document Instrucción pastoral. Els bisbes, mitjançant aquest text advertien que “no tots els programes polítics són compatibles amb la fe”.

Ara, l’arquebisbe de Pamplona ha posat nom als partits que, segons ell, estan compromesos amb la fe catòlica: Comunión Tradicionalista Católica, Alternativa Española, Tercio Católico de Acción Política i Falange Española de las JONS. Fernando Sebastián Aguilar, l’arquebisbe, diu que els catòlics no poden votar a qui recolzi “elements clarament immorals com poden ser la legitimació de la violència, l’extensió de la permissivitat moral, la legitimació de l’avortament, l’eutanàsia o la dissolució del matrimoni i de la família".

Tal com va passar entre el 1931 i el 1933, l’Església se sent amenaçada i critica el laïcisme de l’Estat. L’Església no accepta que el caràcter laic de l’Estat Espanyol. A la Instrucción Pastoral del novembre, la Conferència Episcopal ja condemnà els dirigents polítics que no segueixen la moral de l’Església i es pronuncià sobre la passada treva d’ETA, els nous estatuts, el matrimoni homosexual o el nou format de l’assignatura de religió.

Durant la Segona República, el president Manuel Azaña va dir “Espanya ha deixat de ser catòlica” i aquesta legislatura s’han aprovat mesures a favor d’un estat laic, aconfessional i que accepta tots els credos. De la mateixa manera que durant la República, ara, amb el govern socialista, l’Església Catòlica tendeix a alinear-se amb els partits i les classes conservadores. És així que el clergat ha començat a sortir al carrer, a manifestar-se amb organitzacions catòliques, dirigents d’alguns partits de dretes i altres associacions afins.

Són aquestes escenes un símbol de la voluntat de retornar al nacional catolicisme? Aquestes manifestacions es poden posar en paral·lel a les mobilitzacions del 1935 a l’Escorial o Covadonga en contra de la llibertat religiosa o la legalitat del divorci? No se sap. El que és evident, però, és que l’Esglèsia vol tenir un cert control i influència sobre el Parlament. Hem retornat a l’escenari on l’'Espanya negra', conservadora i catòlica, s’enfrontava a l’'Espanya roja' progressista i laica.