No vull ser feliç

Devem tantes coses a Cioran, Cohen i les persones tristes en general, que no sabem com agrair les estones que ens han fet sentir d’una altra espècie. Per això ens abracem a la felicitat com si fos un objectiu pertinent. I ho fem deixant clar que no tots volem compartir les desgràcies ni convertir-les en part important de la nostra vida.

És així que admirem la indústria alimentària i alabem que sigui capaç d’abastir una població ingent. O ens sorprenem de que per primera vegada en la història, el planeta disposi de medicaments suficients perquè sis milions de persones se sentin felices, encara que sigui a canvi de la seva condició humana. Els antidepressius i tota la indústria farmacològica vol acabar amb la tristesa. Vivim la dictadura de la felicitat.

Segur que alguna vegada s’ha preguntat quantes persones intolerants pot admetre la nostra societat. Doncs aquest interrogant, fins ara cabdal, ha passat a ser secundari. És més urgent calcular la proporció d’éssers perpètuament contents que podem arribar a suportar com a societat, sense arribar al desastre. La felicitat és insolidària i, si s’avaluessin els mals que podem arribar a fer als altres quan intentem copsar-la, aquesta activitat estaria prohibida.
En la nostra militància a favor de la felicitat, deixem el camí farcit de víctimes. I si això és així és perquè res ens proporciona tanta satisfacció com la desgràcia aliena. A més, la preocupació global entorn de la felicitat no deixa apreciar la funció necessària que compleixen les persones depressives. Una escalada irresponsable d’alegria seria fatal per l’equilibri social i intel·lectual. La felicitat és tosca, la tristesa implica un refinament intel·lectual i espiritual.
Émile Ciroan, el filòsof rumà, pensava exactament en la dictadura de la felicitat quan va escriure Desgarradura: “Fa molt temps, en el cel, va tenir lloc una lluita entre els partidaris de l’àngel Gabriel i els sequaços del Dragó. Els àngels que no van prendre partit van ser condemnats viure a la terra. Som, doncs, el fruit d’una vacil·lació oblidada, d’una antiga incapacitat per triar que ara ens obliga, desesperadament, a abraçar-nos a qualsevol causa o qualsevol veritat”. La causa, la veritat, la necessitat de ser feliços.

Cadascú hauria tenir clar que la felicitat, tal com l’entenem, no surt d’un mateix sinó que ens la dicten. A partir d’aquí tothom hauria de decidir si val la pena prendre seriosament la carrera que ens ha de portar a ser feliços. Tal com deia Ciroan: “Si només sóc un accident, per què he de prendre’m les coses seriosament?”