Les properes eleccions

Vivim en un règim de campanya electoral permanent. Encara no s’han esfumat les eleccions franceses (que gairebé vam viure com a pròpies gràcies a aquell duel apassionant entre Royal i Sarkozy) i ja ens trobem immersos a les eleccions autonòmiques i d’altres petites pàtries. El tòpic que més es repeteix aquestes dates apunta a que s’hauria de votar segons criteris de proximitat. Criteris increïblement estimulants perquè tot això implica aparcar durant uns dies les batalles televisades entre Zapatero i Rajoy per tornar-se una mica més “de poble”.
Però per desgràcia pels acadèmics, no hi ha res més proper que els duels Zapatero vs. Raoy. Els tenim ficats a casa cada dia. Els dos inofensius personatges són molt més propers que qualsevol alcalde. De fet, ens crearia molta inquietud qualsevol humà que ens confessés que Fernández Díaz els sembla més interessant que el president estatal del seu partit. La política de proximitat és una molèstia pels mitjans, per què s’han de preocupar per uns candidats empetitits? Si la gent ni tan sols s’interessa pel que fa el ministre de Transports (si és que n’hi has), qui s’ha d’entretenir amb el regidor transportista del seu poble?
Si fos pels mitjans, la política de proximitat i les seves campanyes polítiques serien una raó per demanar l’abstenció. La veritable democràcia d’intimitat s’implantarà quan puguem votar a les eleccions nord americanes. I és que tothom ja sap el nom del gos del veí de Bush: Barney.