Serà possible?

No tot pot ser fàcil. En canvi, si escoltem els que en saben, tot és menys difícil del que sembla. Aquesta és la impressió que me'n porto de la visita a Btv.

Una redacció ben gran, uns platós fantàstics, unes instal·lacions de primera i gent que hi treballa a gust. Un escenari ideal per les nostres pràctiques. Això em sembla a mi, tot un ateu convençut pel que fa a la meva capacitat (almenys innata ) per fer televisió.

Ser editor d'un informatiu, a hores d'ara, em sembla impossible. També em costa molt imaginar-me presentant un telenotícies o essent la imatge virtual d'un diari ressucitat. Però tot pot ser, m'agrada portar la càmera i em puc arribar a sentir còmode amb un micro a la mà, deuen ser els primers símptomes d'un repte? Seré televisiu? Diuen que qui no plora no mama i jo, per començar a acostumar-me, ja he posat la meva cara al diari que es fa a Btv. No hi quedo malament. Serà possible?

Pasión en las gradas: segon intent de ser un periodista televisiu

Després de la ressaca "santantoniera" i del suborn en forma d'ensaïmada que els estudiants erasmus vam oferir a la classe, sembla que tot ha tornat al seu lloc.
Així, dilluns passat, la Xènia i jo ens vam convertir en reporoters ditxaratxers a la recerca del hooligan perdut.
Una exposició de curiositats i sense un discurs clar, va intentar impedir-nos fer una peça en condicions. Però el CCCB, amb Michaela Marzano i el seu parlament sobre la violència ens va deixar bocabadats. Esperem que puguem transmetre aquestes sensacions al públic. Si no ho aconseguim sempre podem tornar d'erasmus i portar una altra ensaïmada.

P.S.: -Buenu
-MEC!

Les desconnexions i jo

Buenu, buenu... , està vist que les connexions en directe no estan fetes per jo. A més, tot i que ho pugui semblar, aquesta no era precisament en directe. La meva primera connexió en directe ha estat, en paraules que comencen a ser cèlebres: una puta merda.
Massa estàtic, amb cara d'enfadat i amb les idees fora de l'espai que queda entre el meu front i el meu clotell. En conjunt, la meva triomfal entrada en el món de la televisió, és digne de ser comentada pel Monegal i susceptible de ser recollida per qualsevol zapping.
Tot i així, la peça que vam fer la Núria Vega i jo va quedar força bé. Les declaracions desenfocades van donar el contrapunt a la perfecció absoluta de la notícia. Llenguatge clar, grups de jugadors disposats com si estessin en un anunci de Benetton, una redactora que mira la lluna al costat de Manuel Fraga i un càmera amb la panxa plena d'ensaïmades, no podien oferir un resultat més espectacular.

PS: Vista la meva aptitud per fer tele, pot ser ben bé que allò que jo consideri espectacular pugui ser concebut simplement com digne.