El fantasma de Lady Di

Durant un quart de segle, els periodistes arribaven a les redaccions i els seus caps els saludaven amb un “busca un Watergate”. L’estiu del 1997 tot va canviar. La mort de Lady Di entre els braços –i les cames, segons sembla- del seu amant va desfermar la primera onada d’histèria global. La beatificació immediata que la premsa va fer de la ex princesa va modificar el crit de guerra dels redactors en cap: “a veure si aconsegueixes alguna cosa de plorar, amb espelmes, missatges tendres i ossos de peluix ”. Ara que vivim la cultura del triomf (la cultura d’Operación Triunfo, la cultura de la celebritat) el necroperidisme és més selectiu. No s’ha replantejat la concepció social de la mort, només la de determinats cadàvers exquisits.En els successius 11-X els periodistes han tingut l’oportunitat de mantenir Lady Di en vida. Amb locutors que ploren davant els micròfons i Elton John i John Lenon cridant des de tots els altaveus, es desvirtua qualsevol interpretació del succés. S’aposta per la la morbositat, quan s’acaba, es dona cobertura al dol públic dels afectats de segon grau. Els resultats han estat estèticament deplorables però l’efecte emocional és innegable.El memorial més recent de Lady Di ha tingut lloc a una universitat de Virginia. Els alumnes repeteixen la litúrgia londinenca del 1997. La seva espiritualitat com a comunitat (acabada de descobrir) els fa demostrar la seva sensibilitat davant les càmeres. Moments poètics de la talla del “no us oblidem”. Tothom hauria de valorar el dret que tots tenim a expressar el dolor a la nostra manera, o a contenir-lo; llavors els mitjans respectarien la intimitat de la situació. Recordeu que Lady Di va ser una de les dones més cursis del món conegut. Algun dia ens donaran la raó, a nosaltres i a Isabel II d’Anglaterra.