VTR: Vaja! Tanta Responsabilitat...

Quan t'ho expliquen sembla el més senzill d'aquest món: pitjar 'play' i prou. Saber posar la cinta en el lloc indicat i apretar el botó que toca, aquestes són les aptituds necessàries per a fer aquesta tasca. Però per fer de VTR no només fan falta aptituds. Vista, capacitat de coordinació, tranquilitat, una bona escaleta i un bon realitzador són els elements que diferencien la persona que simplement pitja 'play' de la que és la responsable de l'emissió de les peces d'un programa de televisió. Molts d'aquests ingredients necessaris existien. Van fallar la meva vista i la meva manca d'experiència. El resultat: alguns negres i vídeos emesos quan encara no s'havien estabilitzat. Errades tècniques de les quals en sóc responsable jo i els meus nervis.
Tot plegat fa pensar que maquinotes com aquesta, que semblen extretes d'un decorat de la Guerra de les Galàxies, han estat les responsables d'emetre durant anys els informatius que feien arribar imatges de tot el món a la pantalla del televisor que tots teniem a casa. Una cita gairabé màgica, la de la màquina i jo. Per fi he pogut veure la cara a la part tècnica de la tele. Una part que d'infant em semblava que funcionava amb aquella pols que feia volar en Peter Pan.

Serà possible?

No tot pot ser fàcil. En canvi, si escoltem els que en saben, tot és menys difícil del que sembla. Aquesta és la impressió que me'n porto de la visita a Btv.

Una redacció ben gran, uns platós fantàstics, unes instal·lacions de primera i gent que hi treballa a gust. Un escenari ideal per les nostres pràctiques. Això em sembla a mi, tot un ateu convençut pel que fa a la meva capacitat (almenys innata ) per fer televisió.

Ser editor d'un informatiu, a hores d'ara, em sembla impossible. També em costa molt imaginar-me presentant un telenotícies o essent la imatge virtual d'un diari ressucitat. Però tot pot ser, m'agrada portar la càmera i em puc arribar a sentir còmode amb un micro a la mà, deuen ser els primers símptomes d'un repte? Seré televisiu? Diuen que qui no plora no mama i jo, per començar a acostumar-me, ja he posat la meva cara al diari que es fa a Btv. No hi quedo malament. Serà possible?

Pasión en las gradas: segon intent de ser un periodista televisiu

Després de la ressaca "santantoniera" i del suborn en forma d'ensaïmada que els estudiants erasmus vam oferir a la classe, sembla que tot ha tornat al seu lloc.
Així, dilluns passat, la Xènia i jo ens vam convertir en reporoters ditxaratxers a la recerca del hooligan perdut.
Una exposició de curiositats i sense un discurs clar, va intentar impedir-nos fer una peça en condicions. Però el CCCB, amb Michaela Marzano i el seu parlament sobre la violència ens va deixar bocabadats. Esperem que puguem transmetre aquestes sensacions al públic. Si no ho aconseguim sempre podem tornar d'erasmus i portar una altra ensaïmada.

P.S.: -Buenu
-MEC!

Les desconnexions i jo

Buenu, buenu... , està vist que les connexions en directe no estan fetes per jo. A més, tot i que ho pugui semblar, aquesta no era precisament en directe. La meva primera connexió en directe ha estat, en paraules que comencen a ser cèlebres: una puta merda.
Massa estàtic, amb cara d'enfadat i amb les idees fora de l'espai que queda entre el meu front i el meu clotell. En conjunt, la meva triomfal entrada en el món de la televisió, és digne de ser comentada pel Monegal i susceptible de ser recollida per qualsevol zapping.
Tot i així, la peça que vam fer la Núria Vega i jo va quedar força bé. Les declaracions desenfocades van donar el contrapunt a la perfecció absoluta de la notícia. Llenguatge clar, grups de jugadors disposats com si estessin en un anunci de Benetton, una redactora que mira la lluna al costat de Manuel Fraga i un càmera amb la panxa plena d'ensaïmades, no podien oferir un resultat més espectacular.

PS: Vista la meva aptitud per fer tele, pot ser ben bé que allò que jo consideri espectacular pugui ser concebut simplement com digne.

Tot canvia, res canvia, mira la tele, mira la via

En encetar un any sembla que toca començar coses noves. O rescatar-ne d'antigues. Des d'aquest espai faré les dues coses alhora: rescataré aquest vell blog oblidat i hi reflectiré les experiències d'una nova assignatura.
Per ara, en tele, només he exercit d'espectador (si exceptuem la breu prova de càmera de dilluns passat). Pensant en la meva experiència televisiva, sempre situat en aquell espai que queda entre la pantalla i el sofà, crec que tot el que reflexa el tub catòdic són imatges del passat.
Estem en la precampanya electoral i en la postcampanya alhora. Encara vivim la ressaca de les eleccions municipals i autonòmiques (les teòriques eleccions de la proximitat que van tenir com a protagonistes Zapatero i Rajoy) i els telenotícies ja van plens d'actes, contractes, inauguracions d'obres i acusacions d'oportunisme.
Les imatges, si no fos perquè els simpatitzants que acompanyen els líders dels partits van en màniga llarga, podrien ser perfectament les mateixes.
Què ha canviat? Com a màxim, el complement directe de les frases que fan servir Rajoy i Zapatero en els seus discursos. Ja no es diu "la immigración" sinó el "catalanismo fanático". Ja no es diu "el AVE en 2007" sinó "el 2008 será el año del AVE". I és que la llei de la memòria històrica hauria de poder aplicar-se al parlament i a la història de fa uns mesos.
Cal que tothom recordi els seus arguments, les seves promeses però sobretot cal retre comptes amb els tots els ciutadans que no ténen memòria de peix. Cal que els mitjans no juguin a aquest joc, el passat és el passat i ningú té potestat per canviar-lo o per fer-lo oblidar. Cal començar a retre comptes i els mitjans disposen d'arxius que serien molt valuosos per fer un anàlisi com cal de l'escenari polític d'aquesta legislatura. Perquè no el fan servir?
A vegades mirar la tele és com mirar la via d'un tren: res canvia

El ‘ladrillazo’ de Cuatro és pura façana

Divendres passat Iñaki Gabilondo i el seu equip ens van delectar amb Anatomía del Ladrillazo. El que havia de ser una dissecció per treure a la llum el funcionament dels ajuntaments mafiosos no va ser tal cosa. Tot i així, la cosa té mèrit perquè no és fàcil explicar com es gesta una trama de corrupció urbanística sense sense “Pantojas” ni bosses plenes de “pasta”.
“A poco mas de una semana de las proximas elecciones hemos querido mostrarles como funciona este mecanismo de la corrupción”, deia el Gabilondo en començar. Ja sabíem que l’Iñaki ha recuperat l’opinió en els seus informatius però això de fer explícit l’oportunisme encara era insòlit. És curiós que Cuatro, aquella televisió lliure i independent que va néixer per servir el públic, ja estigui malalta.
I és que la cadena té esquizofrènia, clar i català. El diagnòstic és de manual: Telecinco compra Operación Triunfo i Cuatro crea Factor X. Antena tres emet Cambio Radical i Cuatro comença amb Desnudas. I ara que pensàvem que una altra Merceditas Milà i el seu savoir faire eren irrepetibles, el seu Diario de... es diu Anatomia de... a Cuatro. Així i tot els de Prisa, els amos de Cuatro, saben el que fan. Allò de fer còpies i millorar-les és un dels principis de la bona competència.
Definitivament el grau de deixadesa i de desinformació d’Anatomia del ladrillazo no és comparable amb el de Diario de... La manera de vendre els reportatges de Cuatro, però, és perillosament semblant. L’autobombo va durar més d’una setmana. El Gabilondo esmorzava, dinava i sopava amb els “ladrillos” a la boca; es degué empatxar. I després, què? L’expeiment de Cuatro va començar amb un d’aquells robats que la Milà i similars han posat tan de moda. El reportatge es va obrir mentre l’alcalde de Sisante (Cuenca) requalificava territoris ben tranquil davant una càmera. Llavors tres minuts de rellotge fent un recordatori dels casos més sonats de corrupció urbanística a tota Espanya i... Pim pam: ens col·loquen un monogràfic sobre el desastre urbanístic d’Andratx, a Mallorca. “Lo relevante de este caso es que nos permite ofrecerles esta anatomia del ladrillazo, un reportaje que puede constituir un minucioso retrato de este fenómeno”, van dir. Ja, ja, ja. Després pretenen que ens creguem que “Cuatro desvela las claves de la corrupción urbanística”? Això és estafa.

El cinisme no és democràcia

El cinisme, és l’arma de l’incapaç. En política també hi ha cínics i els del PP són mestres en aquesta doctrina. El cinisme, en els polítics, és l’actitud més aberrant que es pot esperar d’un demòcrata. El cínic és el que recorre a la mentida i la infàmia per obtenir crèdit electoral.
Si els mecanismes de control democràtics funcionessin, els polítics no haurien de poder qüestionar les bases de cap estat democràtic. Però pel PP no existeixen ni la dignitat de les persones, ni la seguretat, ni els principis de veritat i de justícia. “Los valores de los inmigrantes de otras culturas son claramente contradictorios con los nuestros”. “Los okupas, los delincuentes y los antisistema campean a sus anchas”. “Cada voto que no vaya al PP será un voto para que ETA esté en las instituciones”. Aquest és el cinisme, el joc, del PP.