Pasión en las gradas: segon intent de ser un periodista televisiu

Després de la ressaca "santantoniera" i del suborn en forma d'ensaïmada que els estudiants erasmus vam oferir a la classe, sembla que tot ha tornat al seu lloc.
Així, dilluns passat, la Xènia i jo ens vam convertir en reporoters ditxaratxers a la recerca del hooligan perdut.
Una exposició de curiositats i sense un discurs clar, va intentar impedir-nos fer una peça en condicions. Però el CCCB, amb Michaela Marzano i el seu parlament sobre la violència ens va deixar bocabadats. Esperem que puguem transmetre aquestes sensacions al públic. Si no ho aconseguim sempre podem tornar d'erasmus i portar una altra ensaïmada.

P.S.: -Buenu
-MEC!

Les desconnexions i jo

Buenu, buenu... , està vist que les connexions en directe no estan fetes per jo. A més, tot i que ho pugui semblar, aquesta no era precisament en directe. La meva primera connexió en directe ha estat, en paraules que comencen a ser cèlebres: una puta merda.
Massa estàtic, amb cara d'enfadat i amb les idees fora de l'espai que queda entre el meu front i el meu clotell. En conjunt, la meva triomfal entrada en el món de la televisió, és digne de ser comentada pel Monegal i susceptible de ser recollida per qualsevol zapping.
Tot i així, la peça que vam fer la Núria Vega i jo va quedar força bé. Les declaracions desenfocades van donar el contrapunt a la perfecció absoluta de la notícia. Llenguatge clar, grups de jugadors disposats com si estessin en un anunci de Benetton, una redactora que mira la lluna al costat de Manuel Fraga i un càmera amb la panxa plena d'ensaïmades, no podien oferir un resultat més espectacular.

PS: Vista la meva aptitud per fer tele, pot ser ben bé que allò que jo consideri espectacular pugui ser concebut simplement com digne.

Tot canvia, res canvia, mira la tele, mira la via

En encetar un any sembla que toca començar coses noves. O rescatar-ne d'antigues. Des d'aquest espai faré les dues coses alhora: rescataré aquest vell blog oblidat i hi reflectiré les experiències d'una nova assignatura.
Per ara, en tele, només he exercit d'espectador (si exceptuem la breu prova de càmera de dilluns passat). Pensant en la meva experiència televisiva, sempre situat en aquell espai que queda entre la pantalla i el sofà, crec que tot el que reflexa el tub catòdic són imatges del passat.
Estem en la precampanya electoral i en la postcampanya alhora. Encara vivim la ressaca de les eleccions municipals i autonòmiques (les teòriques eleccions de la proximitat que van tenir com a protagonistes Zapatero i Rajoy) i els telenotícies ja van plens d'actes, contractes, inauguracions d'obres i acusacions d'oportunisme.
Les imatges, si no fos perquè els simpatitzants que acompanyen els líders dels partits van en màniga llarga, podrien ser perfectament les mateixes.
Què ha canviat? Com a màxim, el complement directe de les frases que fan servir Rajoy i Zapatero en els seus discursos. Ja no es diu "la immigración" sinó el "catalanismo fanático". Ja no es diu "el AVE en 2007" sinó "el 2008 será el año del AVE". I és que la llei de la memòria històrica hauria de poder aplicar-se al parlament i a la història de fa uns mesos.
Cal que tothom recordi els seus arguments, les seves promeses però sobretot cal retre comptes amb els tots els ciutadans que no ténen memòria de peix. Cal que els mitjans no juguin a aquest joc, el passat és el passat i ningú té potestat per canviar-lo o per fer-lo oblidar. Cal començar a retre comptes i els mitjans disposen d'arxius que serien molt valuosos per fer un anàlisi com cal de l'escenari polític d'aquesta legislatura. Perquè no el fan servir?
A vegades mirar la tele és com mirar la via d'un tren: res canvia

El ‘ladrillazo’ de Cuatro és pura façana

Divendres passat Iñaki Gabilondo i el seu equip ens van delectar amb Anatomía del Ladrillazo. El que havia de ser una dissecció per treure a la llum el funcionament dels ajuntaments mafiosos no va ser tal cosa. Tot i així, la cosa té mèrit perquè no és fàcil explicar com es gesta una trama de corrupció urbanística sense sense “Pantojas” ni bosses plenes de “pasta”.
“A poco mas de una semana de las proximas elecciones hemos querido mostrarles como funciona este mecanismo de la corrupción”, deia el Gabilondo en començar. Ja sabíem que l’Iñaki ha recuperat l’opinió en els seus informatius però això de fer explícit l’oportunisme encara era insòlit. És curiós que Cuatro, aquella televisió lliure i independent que va néixer per servir el públic, ja estigui malalta.
I és que la cadena té esquizofrènia, clar i català. El diagnòstic és de manual: Telecinco compra Operación Triunfo i Cuatro crea Factor X. Antena tres emet Cambio Radical i Cuatro comença amb Desnudas. I ara que pensàvem que una altra Merceditas Milà i el seu savoir faire eren irrepetibles, el seu Diario de... es diu Anatomia de... a Cuatro. Així i tot els de Prisa, els amos de Cuatro, saben el que fan. Allò de fer còpies i millorar-les és un dels principis de la bona competència.
Definitivament el grau de deixadesa i de desinformació d’Anatomia del ladrillazo no és comparable amb el de Diario de... La manera de vendre els reportatges de Cuatro, però, és perillosament semblant. L’autobombo va durar més d’una setmana. El Gabilondo esmorzava, dinava i sopava amb els “ladrillos” a la boca; es degué empatxar. I després, què? L’expeiment de Cuatro va començar amb un d’aquells robats que la Milà i similars han posat tan de moda. El reportatge es va obrir mentre l’alcalde de Sisante (Cuenca) requalificava territoris ben tranquil davant una càmera. Llavors tres minuts de rellotge fent un recordatori dels casos més sonats de corrupció urbanística a tota Espanya i... Pim pam: ens col·loquen un monogràfic sobre el desastre urbanístic d’Andratx, a Mallorca. “Lo relevante de este caso es que nos permite ofrecerles esta anatomia del ladrillazo, un reportaje que puede constituir un minucioso retrato de este fenómeno”, van dir. Ja, ja, ja. Després pretenen que ens creguem que “Cuatro desvela las claves de la corrupción urbanística”? Això és estafa.

El cinisme no és democràcia

El cinisme, és l’arma de l’incapaç. En política també hi ha cínics i els del PP són mestres en aquesta doctrina. El cinisme, en els polítics, és l’actitud més aberrant que es pot esperar d’un demòcrata. El cínic és el que recorre a la mentida i la infàmia per obtenir crèdit electoral.
Si els mecanismes de control democràtics funcionessin, els polítics no haurien de poder qüestionar les bases de cap estat democràtic. Però pel PP no existeixen ni la dignitat de les persones, ni la seguretat, ni els principis de veritat i de justícia. “Los valores de los inmigrantes de otras culturas son claramente contradictorios con los nuestros”. “Los okupas, los delincuentes y los antisistema campean a sus anchas”. “Cada voto que no vaya al PP será un voto para que ETA esté en las instituciones”. Aquest és el cinisme, el joc, del PP.

El que diuen les enquestes

Les enquestes només són fiables en aquells resultats que tanmateix sabem sense necessitat de mirar cap enquesta. Quina casualitat, CiU no tindrà més vots que el PSC a l’Ajuntament de Barcelona, i el PP no superarà ERC o ICV. En canvi, les coses supèrflues s’han d’examinar amb cura si volen convertir-se en oracles endevinadors del que passarà d’aquí uns dies.El País publica avui l’enquesta de l’Instituto Opina. Els enquestats confirmen que el Tripartit municipal es podrà repetir tot i que només és rendible pel PSC. I és que PSC i CiU sumen vots a costa d’ERC i ICV. Mirant els resultats de les enquestes es demostra que l’elector no només és més espavilat que els candidats, sinó més despert del que els candidats creuen. Les enquestes s’han desvirtuat perquè els sondejats ja no manifesten la seva intenció de vot, sinó que l’adapten al resultat que creuen previsible. Responen com si estiguessin fent la travessa de la jornada.

Les properes eleccions

Vivim en un règim de campanya electoral permanent. Encara no s’han esfumat les eleccions franceses (que gairebé vam viure com a pròpies gràcies a aquell duel apassionant entre Royal i Sarkozy) i ja ens trobem immersos a les eleccions autonòmiques i d’altres petites pàtries. El tòpic que més es repeteix aquestes dates apunta a que s’hauria de votar segons criteris de proximitat. Criteris increïblement estimulants perquè tot això implica aparcar durant uns dies les batalles televisades entre Zapatero i Rajoy per tornar-se una mica més “de poble”.
Però per desgràcia pels acadèmics, no hi ha res més proper que els duels Zapatero vs. Raoy. Els tenim ficats a casa cada dia. Els dos inofensius personatges són molt més propers que qualsevol alcalde. De fet, ens crearia molta inquietud qualsevol humà que ens confessés que Fernández Díaz els sembla més interessant que el president estatal del seu partit. La política de proximitat és una molèstia pels mitjans, per què s’han de preocupar per uns candidats empetitits? Si la gent ni tan sols s’interessa pel que fa el ministre de Transports (si és que n’hi has), qui s’ha d’entretenir amb el regidor transportista del seu poble?
Si fos pels mitjans, la política de proximitat i les seves campanyes polítiques serien una raó per demanar l’abstenció. La veritable democràcia d’intimitat s’implantarà quan puguem votar a les eleccions nord americanes. I és que tothom ja sap el nom del gos del veí de Bush: Barney.